BIOGRAFIA< enrera
Nasqué a Barcelona el 25 de març de 1921, fill de Bernardino i Petra, ambdós procedents de pobles de la provincia de Cuenca i que moriren ben aviat. Passà la seva joventut al barri de Vallcarca, a casa d'una tia, treballà de manobra de construcció i als 17 anys s'afilià a la CNT, fet que comportà el manteniment de l'ideal de la justicia social al llarg de tota la seva vida.
Conseqüent amb el seu ideari, combaté contra el feixisme des de la 3ª Brigada de Carrabiners, a Lleida, al Segre i a Seròs, on començà el retroces cap el nord, per la impossiblitat de frenar l'avanç de l'enemic. Fou ferit greument per un obús i passà la darrera fase de la guerra hospitalitzat a Manresa i després a l'habilitat a l'església barcelonina ubicada als Cinc d'Oros. Per la imminent entrada dels feixistes a la ciutat, formà part d'un grup d'evacuats en ambulància que arribà a Camprodon, des d'on hagueren de proseguir el camí a peu, fins arribar a la frontera pel pas de Prats de Molló, el 7 de febrer. De bell antuvi, quedà internat al camp d'Argelers, encara afectat greument per les ferides, i poc després traslladat a Gurs, on comprovà que s'estava quedant cec. Atemorit per la possiblitat de ser retornat a Espanya si era ingressat a l'hospital, deixà que l'operés, sense anestèsia un metge internat, que aconseguí netejar-li els ulls de metralla.
El mes de setembre de 1939 quedà enrolat al 11è regiment de la Legió estrangera i destinat a la Linia Maginot, on caigué presoner dels alemanys el 23 de juny de 1940, i començà el seu periple fins acabar a Mauthausen. Primer hagué de fer treballs forçats de gran duresa a Tulle, després a Saint-Michel i finalment a dos stalags, abans no fou encabit al comboi destinat a Mauthausen, on hi arribà el 12 de novembre de 1941.
Al camp rebé la matricula 4534 i patí càstigs i penúries de tota mena, al mateix recinte central i després al comando Steyr, arribant a contraure el tifus que l'abocà a estat comatós i a romandre a l'infermeria, després de l'alliberament. Quan fou repatriat en avió a Paris des de Linz, el 29 de juny de 1945, a l'Hotel Lutetia encara patia la malaltia i fou traslladat a un castell prop de la capital francesa per aconseguir la seva recuperació.
Jaume Álvarez romangué uns anys a Paris, però el record de la nòvia, Encarna, que havia deixat a Barcelona, l'empenyé al retorn, un cop constatades les dificultats d'aquesta per adaptar-se a França, tot i la pèrdua de drets que significava. Així, l'any 1948 arribà de nou a Barcelona i comprovà la duresa del règim vers els vençuts, amb els maltractaments soferts a la Comissaria de Via Laietana, on hagué d'acudir per regularitzar la seva situació. Gràcies a la intervenció d'un advocat proper al règim i amic de la familia, pogué deslliurar-se de la dificil situació en què es trobava, però no acabaren les penalitats, pel qualificatiu de roig que l'impedia trobar feina. Finalment aconseguí col·locar-se en una taller mecànic, l'amo del qual també havia sigut exiliat, i refer la seva vida amb Encarna i els dos fills que nasqueren del matrimoni, Jaume i Teresa.
Ben aviat, quan començaren a posar-se en contacte i a organitzar-se els supervivents que havien retornat, Jaume Alvarez fou un dels pioners en aquesta tasca duta a terme per la clandestina Amical de Mauthausen i altres camps. Assistent asidu a totes les trobades i actes, amb una actitud de gran senzillesa i proximitat, en els darrers anys de la seva vida dona una mostra de generositat extrema quan, tot i el seu delicat estat de salut, acceptà la presidència de l'Amical, l'any 2005, per substituir Enric Marco, l'impostor. Aquesta responsabilitat pogué exercir-la durant breu temps, ja que morí el 12 d'abril de 2006.
