BIOGRAFIA< enrera
Molt il·lusionat, José Marfil, als seus 94 anys acabats de fer, es va desplaçar des de les rodalies de Perpinyà, on resideix, fins a Barcelona per participar en l'acte d'homenatge i reconeixement que el passat dia 16 de març 2015 es va celebrar al Parlament de Catalunya en haver-se aprovat per la majoria dels grups parlamentaris una declaració institucional, a instàncies de l'Amical de Mauthausen, en la qual es reconeixia explícitament el sacrifici i la lluita per les llibertats del col·lectiu republicà que, com a conseqüència de l'exili a què es van veure forçats després la seva lluita contra Franco, van ser deportats als camps nazis durant la Segona Guerra Mundial. Acte seguit amb moltíssima atenció pels estudiant, de diferents instituts de Catalunya, que van participar a l'acte, José Marfil va donar el seu testimoni sobre la seva deportació al camp de Mauthausen.
Va néixer el 1921 a Màlaga. El seu pare, que pertanyia al cos de carabiners, va ser destinat a Barcelona, on es va traslladar tota la família i es van instal·lar al barri de Poble Nou. José tenia 8 anys i amb els seus germans va passar part de la seva infantesa i adolescència jugant per les places i els carrers del barri. Anava diàriament a una escola ubicada al passeig de Sant Joan i, en la visita feta durant el mes de març de 2015 al seu barri, s'emocionava en veure com de canviat estava i la gran sortida al mar de la Rambla on tantes vegades havia jugat de nen.
En esclatar la guerra, el seu pare, que pertanyia llavors al cos de duanes, va ser destinat a Madrid, d'on va tornar en conèixer les limitacions i l'escassetat per la qual estava passant la seva família a Barcelona. Amb una nova destinació a la localitat de Camprodon, des d'allà es van veure forçats a emprendre el camí de l'exili durant els primers dies del mes de febrer de 1939.
José va ser internat al camp d'Argelers, des d'on es va evadir diverses vegades, però hi va haver de tornar ja que no trobava una manera segura de subsistir. Decidit a sortir com fos d'aquella situació, es va enrolar en una Compagnies de Travailleurs Étrangers (CTE), en la qual va estar enquadrat fins a la invasió del territori francès pels alemanys al maig de 1940. A les platges de Dunkerque va veure frustrades les seves ànsies de dirigir-se a la Gran Bretanya i, al costat de molts altres companys, va caure presoner dels alemanys als dies següents.
Va ser traslladat a un dels camps de presoners de guerra que els alemanys havien construït des de l'inici d’aquesta, a l'Stalag XII D, Trèves, Alemanya, i allí va romandre fins que la Gestapo va anar a identificar els republicans, assegurant-los que els anaven a traslladar "a un lloc molt adequat per a ells". Efectivament, a la seva identificació com a "rojos espanyols" va seguir la seva deportació a Mauthausen, on José va arribar en el comboi del 25 de gener de 1941 i se li va adjudicar la matrícula 3.787. En ser reconegut per antics companys, aquests li van comunicar les circumstàncies de la mort del seu pare el 26 d'agost de l'any anterior: va ser el primer republicà mort al camp i el col·lectiu de republicans, seguint les ordres del capità Julià Mur, un anarcosindicalista saragossà, van guardar un minut de silenci en honor seu. Aquest esdeveniment ha quedat com a símbol de la valentia, de la companyonia i de la solidaritat dels republicans a Mauthausen.
Passats tres mesos, a l’abril de 1941, va ser traslladat a Gusen, on va assistir a la mort de molts companys espanyols. José va tenir sort, va ser destinat a la fusteria, on va fer treballs que eren suportables i, alhora, estava protegit de la climatologia extrema dels hiverns austríacs, quan el termòmetre arriba a superar els 20 graus sota zero. Gràcies a aquell destí, va poder arribar viu a l'alliberament del camp al maig de 1945. Un alliberament celebrat amb alegria però amb l'amargor del record dels qui havien trobar la mort durant la seva deportació, com va ser el cas del seu pare.
A les jornades d'alegria per sentir-se lliures del jou del nazisme, va seguir la incertesa davant un futur que, per als espanyols, semblava no oferir cap solució satisfactòria. Després de la seva repatriació a França, José va deambular durant unes setmanes sense saber on dirigir-se. Va ser allotjat provisionalment en una vella caserna i allà anaven passant les hores. Quan va ser conduït a l'hotel Lutetia de París, veritable centre d'acollida dels que tornaven dels camps de concentració, va començar a canviar la seva situació en rebre ajuda mèdica, moral i material que li va permetre entomar un futur millor.
Van seguir anys de treball, de formar una família i, per recomanació mèdica, es va traslladar al sud de França a la recerca d'un clima més propici per a la seva salut. Encara avui, malgrat els records, del llarg exili i de la manca de reconeixement oficial a Espanya, encara se sent amb forces per donar testimoni i de participar en els actes d'homenatge programats durant el 2015, per celebrar els 70 anys de l'alliberament de Mauthausen. Tota una lliçó de lluita, coherència, fortalesa i dignitat
.Video: https://www.youtube.com/watch?v=woBAV8AyR9I
