BIOGRAFIA< enrera
Va néixer al si d'una família burgesa a Barcelona el 16 de gener de 1911, en el número 5 del carrer Santa Anna, on el seu pare tenia una joieria. Ben aviat va destacar pel seu afany d’independència, cursant estudis administratius i vinculant-se a organitzacions culturals i esportives. Va ocupar la tresoreria del “Club Femení i d’Esports”, la primera entitat esportiva catalana, fundada l'any 1928, i composada exclusivament per dones, també va ser sòcia de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, des de 1934, i d'Amics del Sol. Una de les fites en la seva vida professional va ser el seu treball al consolat de Xile a Barcelona fins el mes de desembre de 1936, arribant a ser secretaria de Pablo Neruda, quan aquest exercia el càrrec de cònsol.
Quant al seu compromís polític, es va afiliar de bell antuvi a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i més endavant al PSUC, on mantingué una activa militància fins al punt que, en evacuar-se Catalunya, a finals del mes de gener de 1939, la direcció del Partit Comunista li va encomanar la reorganització del partit a La Corunya, on s’hostatjà a una pensió, al temps que treballava en una agència comercial.
El 10 de novembre de 1939 fou detinguda a la ciutat herculina i traslladada a la presó de dones de Betanzos, on va romandre aïllada en una cella fins que fou portada a la presó provincial de La Corunya, des d'on, el 6 de març de 1940, fou traslladada a la presó de Ventas, a Madrid. El 25 d'octubre d'aquest any va ser sotmesa al Consell de Guerra sumaríssim (número 57634/1229, Causa 57634, lligall 4031) a les Saleses de Madrid, que va cloure amb una condemna de dotze anys i un día per “auxilio a la rebelión".
Per un error burocràtic, va ser posada en llibertat provisional el dia 21 de gener de 1942, i per escapar a la persecució per part de les autoritats franquistes, va decidir fugir a França, el setembre de 1942, sota una falsa identitat, Francisca Colomer, esposa de Puig, creuant els Pirineus, a peu i en mig de grans dificultats, que va poder sortejar gràcies a les seves pràctiques esportives de joventut.
Fou detinguda per la policia francesa a la localitat de Saillagouse, el día 7 de setembre de 1942, i tancada a la presó de Perpinyà, sota l'acusació de “pas clandestí de la frontera”, fins que fou excarcerada el 8 d'octubre de 1942, per acabar sent internada al camp d'Argelers. Entretant a Barcelona, s'havia dictat una ordre de cerca i captura contra ella, publicada al Butlletí Oficial de la província, el dia 14 d'octubre.
El gener de 1943 es va incorporar a la Resistència francesa, com a dona activa de la 5ª Agrupació de Guerrillers Espanyols del Departament de l’Aude i actuant com enllaç sota el pseudònim de “Paquita Colomer”. Més endavant obtingué el rang de sergent dels F.T.P.F. (Francs Tireurs et Partisans de France).
Mercedes fou detinguda el 25 de maig de 1944, i acabà per ser conduïda al “Fort de Romainville”, on conegué la madrilenya Constanza Martínez. El dia 14 de juny de 1944, junt a Constanza i les altres companyes d'infortuni va començar l'infernal viatge en tren cap al camp de concentració de dones de Ravensbrück, on hi arribaren el 23 de juny de 1944, després de romandre uns dies a Sarrebruck.
Al camp de Ravensbrück se li adjudicà la matrícula 43225, i va conèixer a altres deportades, com Neus Català, Lise London. Al cap de poc temps, el 21 de juliol de 1944, fou enviada al “Kommando” HASAG, prop de Leipzig, amb un nou número de matrícula, el 4068, grup de treball format per sis mil dones, entre elles vuit espanyoles, Constanza Martínez Prieto, Carme Boatell, Mercedes Bernal, Marita, Elisa Ruiz, María Ferrer, coneguda com Conxita, i María Benítez Luque. Les penalitats de l'esclavatge i de les condicions de vida infrahumanes van acabar amb la seva salut, fins al punt que el mateix dia en que els americans alliberaren el camp, el 14 d'abril de 1945, Mercedes havia estat inclosa en un “transport” a la cambra de gas des de la infermeria del camp de Leipzig-Schönefeld on havia estat ingressada afectada d'escarlatina i tuberculosi. Amb alguna de les seves companyes, va ser repatriada a Francia el día 24 de maig de 1945.
Mentre estava ingressada a l'Hospital Bichat de Paris per recuperar-se de les seqüeles de la deportació, no va dubtar en desplaçar-se en un tren hospital a Carcasona, el 27 de juliol de 1945, per participar com a una dels vint-i-set testimonis de l'acusació en el judici incoat contra René Bach, el seu torturador de la Gestapo, i que va acabar condemnat a mort i afusellat el mes de setembre del mateix any.
Mesos més tard, quan Mercedes romania al centre de convalescència de Meillon (Baixos Pirineus), que depenia del “Unitarian Service Comitte”, aleshores vinculat a l'Hospital Varsovia de Toulouse, dirigit per metges republicans, va conèixer Medardo Iglesias Martín, ex capità republicà de la Guàrdia d'Assalt a Madrid. Medardo havia estat internat als camps d'Àfrica del Nord després d'un llarg periple en el vaixell Stanbrook, que el portà, junt a 2.835 persones, des del port d'Alacant fins a Oran, el 28 de març de 1939.
Mercedes va rebre diverses condecoracions del govern francès per la seva tasca resistent: la “Légion d’Honneur” (màxima condecoració civil francesa) el 1959, la Medalla Militar (màxima condecoració militar francesa), la Creu del Combatent Voluntari de la Resistència, la Medalla de la Deportació i Internament per fets de Resistència, la Creu de Guerra 1939-1945 i la Creu del Combatent.
Per tal de donar compliment a la seva promesa davant les seves companyes de captiveri a la presó de Ventas, Mercedes va començar a escriure, a partir dels anys 50 “Cárcel de Ventas”, publicat a París el 1967, amb el pròleg del poeta Marcos Ana, empresonat 23 años en diversos presons franquistes i al qual Mercedes havia apadrinat durant el seu captiveri; l'obra va ser traduïda al gallec Cárcere de Ventas l'any 2005. Una altra de les seves obres cabdals recull el seu testimoni de resistent i deportada, iniciada a finals dels anys 60, a la que donà per titol “Destinada al crematorio”, i que va ser publicada en català, l'any 1980, amb el títol El carretó dels gossos.
L'any 1975, a la mort del dictador, Mercedes i Medardo retornaren a Espanya per continuar amb el seu compromís de militància i preparar les primeres eleccions democràtiques de 1977. En paral·lel, començà la seva tasca de difusió, amb conferències a col·legis i instituts de Galicia i Catalunya i amb la participació en xerrades i debats radiofònics i televisius, sense que manqués l'aportació del seu testimoni a la premsa escrita. Completà la seva tasca a partir de la seva col·laboració amb l'Amical de Mauthausen i altres camps, de la qual, el 1983, fou nomenada delegada a Galicia, duent a terme la important tasca d'elaborar el cens dels més de 200 gallecs morts als camps de concentració nazis i difondre’l en els mitjans periodístics.
Mercedes Núñez va morir a Vigo, el 4 d'agost de 1986.
Pablo Iglesias Núñez
Video: https://www.youtube.com/watch?v=7O1i2oQ5jUM
https://ajuntament.barcelona.cat/memoriademocratica/es/programa/projecte-stolpersteine-barcelona/
